Més de tres anys després que els mitjans de comunicació comencessin a fer-se’n ressò, constatem com la indefensió, la impunitat i la inhibició continuen sent la tònica de les pràctiques de violència immobiliària que han proliferat en zones com el Raval, immerses en la voràgine especulativa desfermada al Districte de Ciutat Vella de Barcelona arran de la revalorització promoguda per les reformes urbanístiques endegades pel Consistori els darrers quinze anys. Tot i que ja no ocupen espais destacats en els mitjans de comunicació, aquestes pràctiques continuen donant-se, repetim, amb total impunitat, emparades pel marc legal vigent en matèria d’arrendaments urbans (les famoses LAU posteriors al Decret Boyer) i per la deriva especulativa del mercat immobiliari, reforçada per les polítiques relatives a l’habitatge dutes a terme les darreres dècades tant a nivell estatal com autonòmic i municipal.
L’evolució del cas Robador 29, en aquest sentit, ofereix un exemple claríssim de quina ha estat l’estratègia de les institucions públiques davant el fenomen de l’anomenat mòbing immobiliari: després d’una primera fase d’inhibició i silenciament del problema, davant la pressió mediàtica i de col·lectius veïnals denunciant casos escandalosos com el que tractem, el Consistori respon amb l’anunci d’una campanya de lluita contra el mòbing en col·laboració amb el Col·legi d’Advocats i el d’Administradors de Finques, que es concreta en l’obertura d’un servei d’atenció als afectats a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor i a l’Oficina d’Habitatge (a la seu de Focivesa). Dos anys i mig després de l’anunci d’aquesta campanya constatem que la seva funció principal ha estat precisament aquesta, la de respondre a l’escàndol mediàtic amb una campaya igualment mediàtica però mancada dels objectius i els instruments necessaris per abordar amb garanties la resolució d’aquest fenomen.
Els últims dos anys i mig, doncs, lluny d’activar mesures dissuasives i/o punitives contra els assetjadors immobiliaris que frenessin les seves accions, a la pràctica (i en el millor dels casos) aquestes oficines especials s’han limitat a proporcionar informació als afectats sobre els procediments que havien de seguir per intentar salvar els paranys legals i paralegals dels assetjadors i, així, evitar el desnonament immediat (que no el procés) i, quan aquests ja s’havien activat, s’han inhibit davant els processos judicials oberts contra els veïns. Finalment, i també en el millor dels casos, generalment «ajudats» per la pressió de col·lectius veïnals organitzats, aquests serveis han acabat duent a terme accions de rescat assitencial de veïns amb sentències fermes de desnonament, reallotjant-los en pisos de propietat pública. Aquesta deriva assistencial, sempre discrecional i prudentment silenciosa (no fos cas que es produís una demanda massiva de reallotjaments per part de veïns pendents de desnonament), no només no constitueix cap acció efectiva contra el mobbing sinó que, ben al contrari i com es demostra en el cas del número 29 del carrer Robador, el reforça en la mesura que «cobreix» els efectes més escandalosos d’aquestes pràctiques (el desnonament de llogaters de rendes baixes, sovint ancians, però no només ancians) i, en no acompanyar-se de cap mesura punitiva, referma la impunitat dels especuladors, que, com hem vist, poden continuar les seves accions sense cap impediment i amb la garantia que, en última instància, l’Administració s’ocuparà dels «bitxos» dels quals es volen desempallegar.
Les memòries d’activitat d’aquestes dues oficines revelen prou clarament que la seva funció no és tant la d’abordar l’assetjament immobiliari de manera decidida assumint les seves dimensions socials, legals i ètiques, com minimitzar, d’una banda, les dimensions reals d’aquesta problemàtica i, de l’altra, els seus efectes més dramàtics amb el rescat assistencial dels afectats. Així, a finals del 2005 les oficines «antimobbing» declaraven als mitjans que habien rebut 415 denúncies (de les quals n’havien rebutjat 285) de veïns que «creien» que eren assetjats pel propietari dels seus pisos, però no anunciaven cap procés contra cap propietari o immobiliària assetjadors, ni tan sols feien pública una llista de les empreses que havien pogut constatar que duien a terme aquestes pràctiques (de les quals al mateix carrer Robador n’hi ha exemples tan pintorescos com el de la societat Sofic Investments Inc., domiciliada a Samoa occidental, que des de mitjan 2003 ha intentat desnonar 50 famílies del Raval i la Ribera).
Presentació de xifres irrisòries, insinuació d’una certa «psicosi» en la població del Districte davant fets no «expedientables» com a constitutius d’assetjament immobiliari, inacció davant el funcionament d’organismes públics com el Registre de la Propietat, poc transparent i gens garantista dels drets dels llogaters tant a nivell d’informació com de vigilància, inhibició davant casos judicialitzats i rescat discrecional de veïns pendents de «llançament»: aquesta ha estat la resposta del Consistori barceloní a una problemàtica que afecta de manera gravíssima la vida de molts veïns i veïnes de la nostra ciutat.
Davant d’aquesta situació des de la Coordinadora contra l’Especulació del Raval hem obert un punt d’informació i suport als afectats per assetjament immobiliari, per tal d’informar-los adequadament de què poden fer per defensar-se. L’espai funciona des del mes de novembre, els dilluns de 11:00 a 12:30 hores i de 18 a 20 hores al C/Aurora 23, baixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada