Més de tres anys després que els mitjans de comunicació comencessin a fer-se’n ressò, constatem com la indefensió, la impunitat i la inhibició continuen sent la tònica de les pràctiques de violència immobiliària que han proliferat en zones com el Raval, immerses en la voràgine especulativa desfermada al Districte de Ciutat Vella de Barcelona arran de la revalorització promoguda per les reformes urbanístiques endegades pel Consistori els darrers quinze anys. Tot i que ja no ocupen espais destacats en els mitjans de comunicació, aquestes pràctiques continuen donant-se, repetim, amb total impunitat, emparades pel marc legal vigent en matèria d’arrendaments urbans (les famoses LAU posteriors al Decret Boyer) i per la deriva especulativa del mercat immobiliari, reforçada per les polítiques relatives a l’habitatge dutes a terme les darreres dècades tant a nivell estatal com autonòmic i municipal.
L’evolució del cas Robador 29, en aquest sentit, ofereix un exemple claríssim de quina ha estat l’estratègia de les institucions públiques davant el fenomen de l’anomenat mòbing immobiliari: després d’una primera fase d’inhibició i silenciament del problema, davant la pressió mediàtica i de col·lectius veïnals denunciant casos escandalosos com el que tractem, el Consistori respon amb l’anunci d’una campanya de lluita contra el mòbing en col·laboració amb el Col·legi d’Advocats i el d’Administradors de Finques, que es concreta en l’obertura d’un servei d’atenció als afectats a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor i a l’Oficina d’Habitatge (a la seu de Focivesa). Dos anys i mig després de l’anunci d’aquesta campanya constatem que la seva funció principal ha estat precisament aquesta, la de respondre a l’escàndol mediàtic amb una campaya igualment mediàtica però mancada dels objectius i els instruments necessaris per abordar amb garanties la resolució d’aquest fenomen.
Els últims dos anys i mig, doncs, lluny d’activar mesures dissuasives i/o punitives contra els assetjadors immobiliaris que frenessin les seves accions, a la pràctica (i en el millor dels casos) aquestes oficines especials s’han limitat a proporcionar informació als afectats sobre els procediments que havien de seguir per intentar salvar els paranys legals i paralegals dels assetjadors i, així, evitar el desnonament immediat (que no el procés) i, quan aquests ja s’havien activat, s’han inhibit davant els processos judicials oberts contra els veïns. Finalment, i també en el millor dels casos, generalment «ajudats» per la pressió de col·lectius veïnals organitzats, aquests serveis han acabat duent a terme accions de rescat assitencial de veïns amb sentències fermes de desnonament, reallotjant-los en pisos de propietat pública. Aquesta deriva assistencial, sempre discrecional i prudentment silenciosa (no fos cas que es produís una demanda massiva de reallotjaments per part de veïns pendents de desnonament), no només no constitueix cap acció efectiva contra el mobbing sinó que, ben al contrari i com es demostra en el cas del número 29 del carrer Robador, el reforça en la mesura que «cobreix» els efectes més escandalosos d’aquestes pràctiques (el desnonament de llogaters de rendes baixes, sovint ancians, però no només ancians) i, en no acompanyar-se de cap mesura punitiva, referma la impunitat dels especuladors, que, com hem vist, poden continuar les seves accions sense cap impediment i amb la garantia que, en última instància, l’Administració s’ocuparà dels «bitxos» dels quals es volen desempallegar.
Les memòries d’activitat d’aquestes dues oficines revelen prou clarament que la seva funció no és tant la d’abordar l’assetjament immobiliari de manera decidida assumint les seves dimensions socials, legals i ètiques, com minimitzar, d’una banda, les dimensions reals d’aquesta problemàtica i, de l’altra, els seus efectes més dramàtics amb el rescat assistencial dels afectats. Així, a finals del 2005 les oficines «antimobbing» declaraven als mitjans que habien rebut 415 denúncies (de les quals n’havien rebutjat 285) de veïns que «creien» que eren assetjats pel propietari dels seus pisos, però no anunciaven cap procés contra cap propietari o immobiliària assetjadors, ni tan sols feien pública una llista de les empreses que havien pogut constatar que duien a terme aquestes pràctiques (de les quals al mateix carrer Robador n’hi ha exemples tan pintorescos com el de la societat Sofic Investments Inc., domiciliada a Samoa occidental, que des de mitjan 2003 ha intentat desnonar 50 famílies del Raval i la Ribera).
Presentació de xifres irrisòries, insinuació d’una certa «psicosi» en la població del Districte davant fets no «expedientables» com a constitutius d’assetjament immobiliari, inacció davant el funcionament d’organismes públics com el Registre de la Propietat, poc transparent i gens garantista dels drets dels llogaters tant a nivell d’informació com de vigilància, inhibició davant casos judicialitzats i rescat discrecional de veïns pendents de «llançament»: aquesta ha estat la resposta del Consistori barceloní a una problemàtica que afecta de manera gravíssima la vida de molts veïns i veïnes de la nostra ciutat.
Davant d’aquesta situació des de la Coordinadora contra l’Especulació del Raval hem obert un punt d’informació i suport als afectats per assetjament immobiliari, per tal d’informar-los adequadament de què poden fer per defensar-se. L’espai funciona des del mes de novembre, els dilluns de 11:00 a 12:30 hores i de 18 a 20 hores al C/Aurora 23, baixos.
11.1.07
10.1.07
Manifest-acció divendres 12 de gener, 20:00 Rambla del Raval. Al gato gras
Desaparèixer per reaparèixer per tot arreu.
Senyores i senyores, comença l'espectacle, no us oblideu retocar.vos el
maquillatge, vestiu-vos amb les millors gales i si us plau, no us retireu a
les vostres cambres, mantingueu-vos atentes a les pantalles perquè
l'espectacle de les "bèsties i les monstrues" està a punt de començar!!!!
Després d'un any d'existència, el Centre Social Okupat de Dones MAMBO
(Momento Autónomo de Mujeres y Bolleras Osadas) ha estat desallotjat
il·legalment avui a les 8 del matí per un ampli dispositiu de mossos de
Saura i davant la sorpresa del jutjat d'instrucció n.3 (procés penal) i el
jutjat de primera instància n.13 (procés civil), que no estaven informats
del desallotjament. La immobiliària Grupo Sastre S.A ha recorregut a un
procediment il·legal, en el qual la mateixa causa transcorria paral·lelament
en dos processos judicials diferents, civil i penal.
Sota les mirades golafres i atentes d'immobiliàries i altres especuladors
urbanístics, així com del nostre progre Ajuntament, es va fent realitat el
model urbanístic d'una Barcelona inassequible per la seva gent. La seva
estratègia; enderrocar infinitat d'immobles, expulsar els i les veïnes dels
seus barris de sempre, especular sota la lògica del benefici infinit i
desallotjar el nostre projecte feminista del centre social. Projecte des de
i per a dones i lesbianes. Això sí, un desallotjament maquillat amb
discursos sobre sanejament urbanístic, qualitat de vida i civisme. bla, bla,
bla, bla. SONS buits que ens martellegen ELS CAPS!!! Per què ens parlen de
projectes socials quan en realitat volen dir DINERS?
La MAMBO és un espai autònom i autogestionat. Som dones i lesbianes que hem
coincidit en la necessitat de construir altres realitats enfrontant-nos al
model heteropatriarcal existent. "Subjectes Polítiques Actives" que des de
les nostres mirades i desitjos propis volem crear nous espais físics i
simbòlics, on reconèixer-nos i Transformar. En un any, MAMBO s'ha convertit
en un espai d'afluència de dones i lesbianes, en un centre de producció de
discurs feminista connectat amb xarxes de dones de tota Europa. S'hi han
allotjat tallers (soldadura, autodefensa feminista, cinema, català, anglès,
electricitat, teatre, teoria feminista, pornografia i feminisme. etc),
xerrades, col·lectius feministes, debats i trobades. NO busquem espais de
consum passiu d'oci abaratit per dones. Aquest model ja existeix i no ens
agrada!
Benvingudes a la faràndula de la vida, on no hi ha lleons sinó especuladors,
on no hi ha pallassos sinó bavosos i agressors, on no hi ha il·lusionistes
sinó polítics que ens maquillen la realitat com a part d'una il·lusió.
Som les bèsties i les monstrues, anormals en el circ de les princeses
siliconades. Mutants en un circ imposat. Estranyes per la nostra diferència.
CULPABLES PER VOLER SER! Des de sempre les feministes hem estat culpables,
¿per què canviar?
"Les nenes bones van al cel i les dolentes a tot arreu"
Reivindicant les diferències com la base des d'on construir la nostra lluita
com a dones i lesbianes feministes us convidem a afegir-vos al nostre circ
itinerant de "bèsties i monstrues", participant en les accions de resposta
al desallotjament.
Manifest-acció divendres 12 de gener, 20:00 Rambla del Raval. Al gato gras.
Totes formem part de la nostra història,
Visibilitzem la força col·lectiva feminista
desaparèixer per aparèixer en un altre lloc.
http://mambo.pimienta.org
Senyores i senyores, comença l'espectacle, no us oblideu retocar.vos el
maquillatge, vestiu-vos amb les millors gales i si us plau, no us retireu a
les vostres cambres, mantingueu-vos atentes a les pantalles perquè
l'espectacle de les "bèsties i les monstrues" està a punt de començar!!!!
Després d'un any d'existència, el Centre Social Okupat de Dones MAMBO
(Momento Autónomo de Mujeres y Bolleras Osadas) ha estat desallotjat
il·legalment avui a les 8 del matí per un ampli dispositiu de mossos de
Saura i davant la sorpresa del jutjat d'instrucció n.3 (procés penal) i el
jutjat de primera instància n.13 (procés civil), que no estaven informats
del desallotjament. La immobiliària Grupo Sastre S.A ha recorregut a un
procediment il·legal, en el qual la mateixa causa transcorria paral·lelament
en dos processos judicials diferents, civil i penal.
Sota les mirades golafres i atentes d'immobiliàries i altres especuladors
urbanístics, així com del nostre progre Ajuntament, es va fent realitat el
model urbanístic d'una Barcelona inassequible per la seva gent. La seva
estratègia; enderrocar infinitat d'immobles, expulsar els i les veïnes dels
seus barris de sempre, especular sota la lògica del benefici infinit i
desallotjar el nostre projecte feminista del centre social. Projecte des de
i per a dones i lesbianes. Això sí, un desallotjament maquillat amb
discursos sobre sanejament urbanístic, qualitat de vida i civisme. bla, bla,
bla, bla. SONS buits que ens martellegen ELS CAPS!!! Per què ens parlen de
projectes socials quan en realitat volen dir DINERS?
La MAMBO és un espai autònom i autogestionat. Som dones i lesbianes que hem
coincidit en la necessitat de construir altres realitats enfrontant-nos al
model heteropatriarcal existent. "Subjectes Polítiques Actives" que des de
les nostres mirades i desitjos propis volem crear nous espais físics i
simbòlics, on reconèixer-nos i Transformar. En un any, MAMBO s'ha convertit
en un espai d'afluència de dones i lesbianes, en un centre de producció de
discurs feminista connectat amb xarxes de dones de tota Europa. S'hi han
allotjat tallers (soldadura, autodefensa feminista, cinema, català, anglès,
electricitat, teatre, teoria feminista, pornografia i feminisme. etc),
xerrades, col·lectius feministes, debats i trobades. NO busquem espais de
consum passiu d'oci abaratit per dones. Aquest model ja existeix i no ens
agrada!
Benvingudes a la faràndula de la vida, on no hi ha lleons sinó especuladors,
on no hi ha pallassos sinó bavosos i agressors, on no hi ha il·lusionistes
sinó polítics que ens maquillen la realitat com a part d'una il·lusió.
Som les bèsties i les monstrues, anormals en el circ de les princeses
siliconades. Mutants en un circ imposat. Estranyes per la nostra diferència.
CULPABLES PER VOLER SER! Des de sempre les feministes hem estat culpables,
¿per què canviar?
"Les nenes bones van al cel i les dolentes a tot arreu"
Reivindicant les diferències com la base des d'on construir la nostra lluita
com a dones i lesbianes feministes us convidem a afegir-vos al nostre circ
itinerant de "bèsties i monstrues", participant en les accions de resposta
al desallotjament.
Manifest-acció divendres 12 de gener, 20:00 Rambla del Raval. Al gato gras.
Totes formem part de la nostra història,
Visibilitzem la força col·lectiva feminista
desaparèixer per aparèixer en un altre lloc.
http://mambo.pimienta.org
9.1.07
Los Hijos de Don Quijote llegan a BCN
La asociación nacida en París montará esta semana un campamento en la capital catalana
Como su padre en la ficción, Los Hijos de Don Quijote quieren que Barcelona sea una de las etapas de sus andanzas. Tres representantes de esta oenegé, que ha revolucionado Francia con su denuncia de la falta de viviendas dignas, llegaron ayer a la capital catalana para extender el movimiento fuera de las fronteras francesas.
Los enviados de los Hijos de Don Quijote a su aventura catalana han mantenido ya contactos con asociaciones humanitarias de Barcelona, donde se pondrán en contacto con las personas sin techo que duermen en las calles para lanzar un movimiento de solidaridad y llamar la atención sobre su situación. Prevén instalar el miércoles o el jueves, en un lugar céntrico de Barcelona que no quisieron revelar a EL PERIÓDICO, un campamento similar al que desde el 16 de diciembre ocupa un tramo de las dos riberas del canal Saint-Martin, en París.
Todo comenzó en la segunda quincena de octubre del 2006 cuando Augustin Legrand y dos amigos decidieron pasar la noche al raso junto a personas sin domicilio fijo (SDF), como se las conoce en Francia. El 2 de diciembre, intentaron montar un campamento en la plaza de la Concordia, pero fueron desalojados por la policía. Dos semanas más tarde, el campamento logró asentarse en el canal Saint-Martin.
"El primer día fueron 80 tiendas. Muchos SDF vinieron por iniciativa propia o porque mi hermano, en las seis semanas que durmió con ellos en diversos lugares de París, les animó a que vinieran", explica Jean-Baptiste Legrand, dirigente del movimiento junto a Augustin. La repercusión, a través del boca a oreja y de internet, fue inmediata. Numerosos parisinos durmieron en el campamento y actores como Jean Rochefort o Béatrice Dalle lo visitaron.
Un derecho esencial
En una mañana fría pero soleada, Augustin y Jean-Baptiste Legrand tenían montado ayer su cuartel general en la terraza del bar Chez Prune. El número de tiendas de campaña alcanza ya las 300.
Augustin, actor de profesión, es un gigantón de dos metros de altura. Vestido con anorak y unos vaqueros rasgados de arriba abajo, que sujeta con una bufanda anudada a la pierna, atiende a una televisión japonesa. "El derecho a una vivienda digna debe convertirse en esencial como el de la enseñanza o el de la sanidad", dice. "En Francia existe el delito de no asistencia a persona en peligro, por el que puedes ser condenado. Pero aquí --señala hacia el campamento-- hay personas enfermas, y no se hace nada".
Un recorrido por el campamento le da la razón: en una tienda se puede leer "Aïcha, discapacitada desde hace 30 años"; en otra, "Nabila, discapacitada, 10 años sin techo"; en otra, cuatro miembros de una misma familia reclaman desde un cartel trabajo y vivienda. Lo mismo pide Laval, nacido en Isla Mauricio, de profesión pintor, que lleva 20 años viviendo en Francia y tiene los papeles en regla. O Musa, originario de Marruecos, que ha trabajado de geómetra en los 21 años que lleva en Francia. "En mayo me quedé sin domicilio. Me fui de vacaciones, dejé el apartamento a un amigo y cuando volví ya no tenía apartamento", explica sin más detalles.
Entre 80.000 y 100.000 personas son SDF en Francia, según las oenegés, que cifran en tres millones las personas mal alojadas. Las cifras oficiales son mucho más optimistas. El primer ministro, Dominique de Villepin, habló ayer de 20.000 SDF y de 100.000 personas con vivienda en malas condiciones. Su Gobierno aprobará el próximo día 17 la anunciada ley que permitirá reclamar en los tribunales al Estado una vivienda en condiciones y que ha sido propiciada por los Hijos de Don Quijote.
"Esta ley --opina Jean-Baptiste Legrand-- es un gran paso porque dentro de cinco años el Estado no podrá negar a nadie un espacio digno, pero hay que esperar que no se desnaturalice con las enmiendas parlamentarias".
"Don Quijote tenía ideales y voluntad de cambiar las cosas. Él luchaba contra los molinos, pero nosotros, que somos sus hijos, hemos aprendido que hay que luchar por unas cosas concretas", dice Jean-Baptiste después de reclamar, mientras llega la aplicación de la ley, "acuerdos para sacar a esta gente de la calle".
el Periódico 8-1-07
Como su padre en la ficción, Los Hijos de Don Quijote quieren que Barcelona sea una de las etapas de sus andanzas. Tres representantes de esta oenegé, que ha revolucionado Francia con su denuncia de la falta de viviendas dignas, llegaron ayer a la capital catalana para extender el movimiento fuera de las fronteras francesas.
Los enviados de los Hijos de Don Quijote a su aventura catalana han mantenido ya contactos con asociaciones humanitarias de Barcelona, donde se pondrán en contacto con las personas sin techo que duermen en las calles para lanzar un movimiento de solidaridad y llamar la atención sobre su situación. Prevén instalar el miércoles o el jueves, en un lugar céntrico de Barcelona que no quisieron revelar a EL PERIÓDICO, un campamento similar al que desde el 16 de diciembre ocupa un tramo de las dos riberas del canal Saint-Martin, en París.
Todo comenzó en la segunda quincena de octubre del 2006 cuando Augustin Legrand y dos amigos decidieron pasar la noche al raso junto a personas sin domicilio fijo (SDF), como se las conoce en Francia. El 2 de diciembre, intentaron montar un campamento en la plaza de la Concordia, pero fueron desalojados por la policía. Dos semanas más tarde, el campamento logró asentarse en el canal Saint-Martin.
"El primer día fueron 80 tiendas. Muchos SDF vinieron por iniciativa propia o porque mi hermano, en las seis semanas que durmió con ellos en diversos lugares de París, les animó a que vinieran", explica Jean-Baptiste Legrand, dirigente del movimiento junto a Augustin. La repercusión, a través del boca a oreja y de internet, fue inmediata. Numerosos parisinos durmieron en el campamento y actores como Jean Rochefort o Béatrice Dalle lo visitaron.
Un derecho esencial
En una mañana fría pero soleada, Augustin y Jean-Baptiste Legrand tenían montado ayer su cuartel general en la terraza del bar Chez Prune. El número de tiendas de campaña alcanza ya las 300.
Augustin, actor de profesión, es un gigantón de dos metros de altura. Vestido con anorak y unos vaqueros rasgados de arriba abajo, que sujeta con una bufanda anudada a la pierna, atiende a una televisión japonesa. "El derecho a una vivienda digna debe convertirse en esencial como el de la enseñanza o el de la sanidad", dice. "En Francia existe el delito de no asistencia a persona en peligro, por el que puedes ser condenado. Pero aquí --señala hacia el campamento-- hay personas enfermas, y no se hace nada".
Un recorrido por el campamento le da la razón: en una tienda se puede leer "Aïcha, discapacitada desde hace 30 años"; en otra, "Nabila, discapacitada, 10 años sin techo"; en otra, cuatro miembros de una misma familia reclaman desde un cartel trabajo y vivienda. Lo mismo pide Laval, nacido en Isla Mauricio, de profesión pintor, que lleva 20 años viviendo en Francia y tiene los papeles en regla. O Musa, originario de Marruecos, que ha trabajado de geómetra en los 21 años que lleva en Francia. "En mayo me quedé sin domicilio. Me fui de vacaciones, dejé el apartamento a un amigo y cuando volví ya no tenía apartamento", explica sin más detalles.
Entre 80.000 y 100.000 personas son SDF en Francia, según las oenegés, que cifran en tres millones las personas mal alojadas. Las cifras oficiales son mucho más optimistas. El primer ministro, Dominique de Villepin, habló ayer de 20.000 SDF y de 100.000 personas con vivienda en malas condiciones. Su Gobierno aprobará el próximo día 17 la anunciada ley que permitirá reclamar en los tribunales al Estado una vivienda en condiciones y que ha sido propiciada por los Hijos de Don Quijote.
"Esta ley --opina Jean-Baptiste Legrand-- es un gran paso porque dentro de cinco años el Estado no podrá negar a nadie un espacio digno, pero hay que esperar que no se desnaturalice con las enmiendas parlamentarias".
"Don Quijote tenía ideales y voluntad de cambiar las cosas. Él luchaba contra los molinos, pero nosotros, que somos sus hijos, hemos aprendido que hay que luchar por unas cosas concretas", dice Jean-Baptiste después de reclamar, mientras llega la aplicación de la ley, "acuerdos para sacar a esta gente de la calle".
el Periódico 8-1-07