ACTA DEL TALLER CONTRA LA VIOLÈNCIA IMMOBILIÀRIA I URBANÍSTICA

ACTA DEL TALLER CONTRA LA VIOLÈNCIA IMMOBILIÀRIA I URBANÍSTICA

Assistents: Unes 50 persones que venen en nom de col•lectius o bé a títol individual. Entre els col•lectius: Coordinadora contra L’Especulació del Raval, Arquitectes sense Fronteres, Ateneu Rosa de Foc, Verdi 28, Oficina d’Okupació, Veïns en Defensa de Ciutat Vella, Espai d’Entesa, Taula del Raval, Col•lectiu de Vídeo de Construint, Massala, El Solar per al Barri.

MATÍ

Presentació del taller

Proposta de treball:
Matí -Presentació del Dossier contra la Violència Immobiliària i Urbanística
-Presentació de la Carta de Reivindicacions com a eina política transversal (anàlisi, propostes de millora, utilitat)
Tarda -Presentació de lluites contra el mòbbing immobiliari (anàlisi d’estratègies utilitzades, límits i necessitats)
-Debat sobre formes de treball conjunt en relació amb el mòbbing immobiliari
-Recull final i formes de coordinació i intervenció

Dossier contra la violència immobiliària i urbanística

Es fa un breu descripció del dossier elaborat per la Coordinadora contra l’Especulació del Raval, i que ha inspirat la convocatòria del taller (aquest dossier es pot descarregar de la web http://www.coordinadoraraval.org). La voluntat del dossier és situar l’especulació i l’assetjament immobiliaris en el context més ampli de la mercantilització de l’habitatge, caracteritzar les formes de violència immobiliària i exemplificar-ho amb casos concrets (Robador 29, Verdi 28, etc). Es tracta de corregir la mirada restringida del mòbbing immobiliari que s’ha donat fins ara, sobretot des de l’àmbit mediàtic (sempre es dóna un pla detall del fenomen en el qual es descriu aquesta violència com una relació depredador-presa i no com l’efecte extrem d’un problema estructural; es parla del mòbbing com un fenomen dirigit a la població marginal, i es presenta com un problema entre particulars específics).

El dossier vol afirmar que el mòbbing (millor dir-ne violència immobiliària i urbanística) és un problema estructural i el vèrtex més extrem d’una política de mercantilització de l’habitatge.

Presentació de la proposta d’una Carta de Reivindicacions per fer efectiu el dret a l’habitatge. La idea de la carta consisteix a emplaçar les administracions públiques a complir la seva funció de garantir el dret a l’habitatge i evitar l’especulació. La carta es planteja com un document que totes les lluites puguin fer seu i utilitzar en contextos diferents per tal de tenir una línia d’exigència global que relligui les lluites concretes. Es tracta d’una eina comuna d’intervenció. L’objectiu del debat és veure si els col•lectius la consideren útil, quines modificacions caldria fer-hi i com es difondria.

S’expliquen els punts bàsics de la proposta de carta:

1. Demanda de canvis legislatius. Abolició de l’actual Llei d’Arrendaments Urbans (LAU).
2. Regulació del preu dels lloguers i els preus dels pisos, per tal que no superin mai el 30% de la renda del llogater o l’hipotecat i, en el cas de gent que no tingui uns ingressos superiors a 2,5 vegades el Salari Mínim Interprofessional (és a dir, en la actualitat 1.283 euros al mes) no podrà superar mai el 20%.
3. Moratòria dels PERIs i reformes urbanístiques, fins que no s’hagi realitzat un estudi d’impacte social en cada una de les actuacions i fins que no s’hagin elaborat mecanismes per a la participació real dels veïns
4. Ni un desnonament més i penalització de la violència immobiliària en totes les seves formes.

Els tres primers punts es plantegen com una exigència de regulació del dret a l’habitatge i el darrer com una exigència de mesures d’urgència mentre no es faci efectiva la regulació.

Debat sobre la carta

Reflexions generals sobre el marc polític de la carta

Si parlem de dret a l’habitatge, hem de parlar també del dret a la ciutat que en seria el marc general. S’hauria de reflexionar entorn de qui enuncia la carta de drets, perquè la figura òbvia semblaria la del ciutadà, però aquesta està absolutament capturada dins el model del civisme.

L’exigència de canvis legislatius en el model d’habitatge ha de servir com a palestra per plantejar la necessitat de superar el model econòmic actual. Les lluites sobre temes vinculats amb l’habitatge i l’urbanisme tenen bastanta força de mobilització a Barcelona però no s’aconsegueix interpel•lar amb prou força l’Administració perquè assumeixi les seves responsabilitats en aquest camp. A més, es constata que les mobilitzacions es desactiven a causa de la focalització dels conflictes, quan aquests es resolen o es col•lapsen. La carta podria ser una manera de mantenir el conflicte en el temps més enllà de les lluites concretes i de responsabilitzar l’Administració.

El problema de l’habitatge és complex perquè és la base de la nostra economia. Com desactivar la complicitat de tots aquells que participen del model encara que sigui a una escala molt reduïda? Com posem en qüestió el dret a la propietat i la inversió en habitatge quan són els puntals del que s’anomena capitalisme popular?

Caldria fer un treball de sensibilització, perquè socialment el dret a l’habitatge i a la ciutat fossin percebuts com uns drets inalienables i començar a recuperar una certa consciència de comunitat. Alhora que s’incideix juridicopolíticament, cal fer-ho socialment. Caldria plantejar-se la relació amb la gent, amb aquest model interioritzat que estupiditza i que sustenta l’especulació. Potser en la forma d’assemblees populars... Un cop s’acabi amb els lloguers de renda antiga completament, un cop desaparegui el mòbbing que afecta aquest tipus de llogaters, es perdrà la memòria de l’habitatge com a bé fonamental i protegit i la gent assumirà com a fet natural que l’accés a l’habitatge sigui l’accés a una mercaderia. La lluita contra el mòbbing és també el manteniment d’aquesta memòria.

Aquesta carta suposa una estratègia de desbordament del dret a l’habitatge (perquè el porta fins a un extrem que, tot i que és absolutament raonable, és inassumible per les forces polítiques actuals?. Caldria fer el mateix amb el model de la participació. Desbordar-lo i començar a parlar d’autogestió (volem autogestionar aquelles decisions que afecten la manera com vivim).

Per difondre la carta s’hauria de posar el procés en el centre, que el procés de treballar-la, difondre-la i discutir-la en els barris ja generés xarxa i formés part de la campanya. Un cop duta a terme aquesta primera fase ja veurem com anem més enllà. Cal intervenir als barris i fer també algunes accions simbòliques al centre de la ciutat. És necessari interpel•lar els poders més petits. Assumir el model de la política de proximitat de l’Ajuntament i posar-lo en crisi amb intervencions als districtes.

Aportacions relacionades amb les demandes concretes

Pel que fa a l’abolició de la LAU:

-Caldria crear una comissió que analitzi a fons aquesta llei.
-La LAU pretenia ser una llei socialdemòcrata que tenia l’objectiu de fer aflorar els pisos de lloguer al mercat per abaixar els preus. El tema dels pisos buits és fonamental. Per tant, caldria qüestionar el Pla de l’Habitatge de la Generalitat que es basa en la generació de més sòl construït. El pla defensa la construcció sense tocar pràcticament res més. En la part de la Carta on es parla de la penalització dels pisos buits (punt 4) es proposen unes mesures de penalització molt toves (només penalització fiscal). Hem d’analitzar si realment més construcció resol el problema de l’habitatge, si l’existència de més sòl abaixa els preus i si estem d’acord que és el model de la generació d’escassetat i els pisos buits el que es troba a la base del problema. Per altra banda, és interessant vincular els pisos buits amb la despenalització de l’okupació. Hi ha models al nord d’Europa de legislacions que consideren l’okupació legítima mentre hi hagi una borsa d’habitatge buit.
-Caldria començar a parlar de la regulació a partir de l’ús i no de la propietat (contrastar el dret intocable a la propietat amb els drets adquirits per l’ús continuat d’un espai). En el terreny jurídic, quan s’arriba al tema de la propietat els jutges l’avantposen a la resta de factors.
-Cal afirmar que la LAU ha estat un fracàs absolut i que aquest és el motiu bàsic de la seva abolició. Aquesta llei ha provocat la pèrdua de lloguers i l’assetjament per part dels propietaris.

Pel que fa a l’habitatge en general:

-Caldria exigir plans d’habitatge de protecció oficial que cobrissin les necessitats reals de la població i el suport a formes d’accés a l’habitatge ja vigents a altres països europeus, com ara les cooperatives d’ús.
-Cal que la carta reflecteixi el que considerem com a habitatge digne, no tan sols des del punt de vista del preu, sinó també de l’espai.
-Cal remarcar el fet que la vulneració del dret a l’habitatge comença en l’accés, amb l’exigència d’avals, fiances desorbitades, etc. Hem d’incloure alguna demanda que faci referència a la necessitat de canvis en el model d’accés a l’habitatge basat en la compra i l’endeutament.

Pel que fa a la relació entre renda i habitatge:

-Exigir una regulació dels preus de l’habitatge respecte a la renda és una manera d’apel•lar indirectament a la renda bàsica, ja que l’habitatge suposa una part important de la renda.
-Caldria considerar com intervé en el càlcul de l’IPC el preu de l’habitatge.

Pel que fa a la planificació de la ciutat, la carta hauria de recollir el dret dels veïns a participar-hi i concretar aquest procés de participació.


Punts que cal seguir treballant:

1. Formes de presentació pública i la utilització de la carta en intervencions concretes (p.ex. en el marc d’ una campanya contra els desnonaments…).

2. Ampliació dels punts de la carta a partir de les aportacions fetes (hi haurà un grup que es reunirà per treballar-ho). A més a més, es demanarà l’assessorament de col•lectius i persones que tinguin experiència pràctica i coneixements teòrics que puguin enriquir i matisar el text de la Carta. Finalment, formes de fer moure la carta més enllà dels col•ectius presents en el taller.

TARDA

3 exposicions d’estratègies de lluita contra l’assetjament immobiliari

Veïns en Defensa de la Barcelona Vella i l'Espai d'Entesa han portat casos de mòbbing als barris de la Ribera i el Born. El mòbbing no es dóna només en l'àmbit de la gent de condicions socials més baixes, sinó també en gent jove amb possibilitats.

El cas de Rec Comtal, 13 és un cas simbòlic perquè s'hi donaven unes condicions ideals. Els veïns de l'escala estaven cohesionats, tenien bon advocat i tenien el suport del moviment veïnal. Tot i això, només s'ha aconseguit que l'Ajuntament posés una multa a l'empresa que feia mòbbing de 300 euros després d'un procés de 6 anys. L'Ajuntament manté sempre una actitud passiva davant els casos de mòbbing. El regidor de Ciutat Vella continua mantenint que no hi ha assetjament en aquest cas.

Després de l'experiència d'aquest cas s'ha vist que hi ha algunes estratègies que són útils com ara:

-Demanar la paralització del procés de declaració de ruïna tècnica i legal a la Delegació del Govern. Així, es pot aturar parcialment l'estratègia de degradació de la finca i de l'entorn que té l’objectiu de d'expulsar els veïns.
-Demanar a l'alcalde que porti ell el cas als jutjats (l'alcalde té l'obligació de personar-se si se li demana en casos que afecten els ciutadans del seu municipi).
-Portar el cas a fiscalia i demanar que s'obri d'ofici.

En qualsevol cas, s’insiteix que és molt important evitar la judicialització del cas (la resolució del judicis “és una loteria”) i emplaçar l’administració perquè l’assumeixi.

Verdi, 28. Un grup de gent amb experiència política en la lluita contra l'especulació es va assabentar d'un cas de mòbbing en una finca i es va decidir interactuar-hi. Van fer una denúncia des del principi i van portar la immobiliària a judici. Es va condemnar la immobiliària a 225 euros de multa (ells han gastat el doble en advocats).

El cas de Verdi és un cas excepcional perquè la comunitat que viu a la finca és una comunitat que s'ha generat per evitar el cas de mòbbing; per tant, és una comunitat unida. S'ha fet una campanya pública contra el cas. Quan es fan campanyes públiques la cosa canvia, perquè el mòbbing immobiliari està molt mal vist i el problema és que no es reconeix. Quan es posa un mirall davant dels actors de l'assetjament, paren perquè no els interessa. En aquest cas, la conjunció d'una campanya de visibilització forta i de dos judicis perduts ha fet que paressin. A Gràcia es van fer unes jornades a la Violeta contra l'especulació i la gent de Verdi hi va assistir (això va fer adonar tant al districte de Gràcia com a la immobiliària que s'enfrontaven a gent que tenia força).

Les conclusions que s'han tret de l'experiència de Verdi són:
-Els jutges mai fallaran en contra de la propietat privada; per tant, el terreny judicial és un terreny poc efectiu
-Les campanyes de pressió i en mitjans públics els fan molt mal.
-La unitat de la comunitat és fonamental.


Les estratègies-propostes que es llancen des de Verdi són dues:
-Cal crear una xarxa de suport i denúncia per combatre casos de mòbbing i donar suport als afectats directes.
-Cal responsabilitzar i dirigir les intervencions als propietaris de la finca per una banda i a l'administració local (als districtes del barri) per l'altra. Si ens dirigim a l'Ajuntament els és més fàcil desentendre's del tema. De fet l'Administració mateixa està omplint-se la boca amb la política de proximitat i, per tant, és interessant interpel•lar-los des d'aquí. En l'àmbit local és més difícil desentendre-se'n.

Coordinadora contra l'Especulació del Raval. Un dels seus objectius principals és visibilitzar el mòbbing immobiliari al Raval. Es va obrir una comissió de casos de mòbbing. Es va crear un tríptic on s'hi recullen consells i línies d'actuació en cas de patir mòbbing. La comissió de casos de seguida va mostrar les seves limitacions. La gent hi anava esperant que els resolguessin el seu cas i generalment quan aquest ja estava molt avançat. També necessitaven advocats. Potser això és a causa de l'especial composició social del barri (gent amb molt pocs diners, pocs recursos per enfrontar-se amb les eines legals...). La comissió de casos no podia ser una pura eina assistencial: el que oferia bàsicament eren recursos per mobilitzar-se, per visibilitzar els casos. Les dificultats econòmiques i la poca cohesió dels veïns afectats per un mateix cas feien la tasca impossible en la majoria de casos. Hi havia gent que hi anava una vegada i no tornava a aparèixer més. El model d'assessorament que estan fent els okupes a l'oficina d'okupació no funciona aquí perquè es tracta de gent desesperada i amb situacions extremes de precarietat, cosa que dificulta molt les bases mínimes per articular una resistència fins i tot a mig termini.

Robador 29 ha estat un cas a part. S'hi ha donat un nucli sòlid de resistència i una dinàmica de mobilitzacions, manifestacions, accions al carrer, intervencions en audiències públiques...

A Robador 29 s'ha donat una paradoxa pel que fa a la resposta mediàtica. Al començament en va tenir molta. Però es podria dir que ha estat malgrat la visibilitat, que el cas no s'ha resolt. S'ha aconseguit difondre i estendre informació sobre el fenomen del mòbbing immobiliari (de fet aquest cas va ser clau a l'hora de treure el tema a l'arena pública), però no s'ha aconseguit ni aturar l’assetjament ni implicar-hi l’Administració, malgrat totes les mobilitzacions. De fet, la creació de l'Oficina Antimòbbing de l'Ajuntament és una resposta política a Robadors 29, una resposta institucional que ha funcionat com a tapadora exculpatòria. L'Oficina ha tancat el tema (si algú té un problema de mòbbing ha d'anar a l'Oficina i aquesta no fa absolutament res. S’ha arribat a donar la situació que el regidor del Districte ha utilitzat l’Oficina, que es va obrir justament pel ressò mediàtic d’aquest i altres casos, per afirmar que no tenia constància del cas (cosa absolutament falsa, com s’explica al dossier), en una maniobra burocràtica escandalosa.

La forma en què s'ha visibilitzat Robadors 29 té els seus límits. Malgrat els esforços, no es va aconseguir responsabilitzar l'Administració perquè intervingués en els processos de desnonament iniciats per la immobiliària. Als mitjans de comunicació s'ha fet una restricció de l'enfocament que ha acabat perjudicant el cas. Cal ampliar l'enfocament i posar en un compromís real l'Administració perquè, si no, s'entra en un procés de desgast, ja que els casos són llarguíssims.

Al final l'única resposta que s'ha obtingut és des del punt de vista d’“assistència social a casos marginals” gràcies a la voluntat política concreta de la Secretaria d’Habitatge de la Generalitat. Des d’aquí s’aconseguiran segurament pisos pels veïns un cop desnonats. Hi ha un veí, en Manel González, que ha apostat tots els seus diners i el seu temps en aquesta lluita i aquests són els fruits després de tot aquest esforç.

Manel, veí de Robadors 29: Una necessitat clara pel que fa al tema de la lluita contra el mòbbing és la creació d'una llista d'advocats disposats a treballar en casos de mòbbing. En el cas de Robadors 29 ara es dóna una clara voluntat política que no guanyi el cas. L'Administració ha demostrat una actitud gangsteril amb el tema. Per exemple, hi ha hagut falsificació de documents al registre de la propietat. Cal destapar tot això. La campanya mediàtica potser no ha funcionat en concret per guanyar aquest cas, però sí com a forma de visibilització social del tema del mòbbing. Caldria recórrer a institucions internacionals per denunciar el tema. Es podria denunciar davant d'Aministia Internacional i parlar d'una nova forma de tortura, que és la tortura immobiliària.

Debat

-Cas de mòbbing fora de Barcelona. Una parella jove i “moderna” que ha comprat una casa de pagès molt barata precisament perquè tenia un llogater de renda antiga a dins. L'estratègia és procurar no arribar mai a jutjats perquè allà el cas està perdut i a més suposa un desgast de forces i sobretot econòmic. Ells tenen més temps i més diners i s'ho poden prendre amb calma. També cal documentar-ho tot, deixar rastres documentals de qualsevol cosa que passi, si cal trucant a la guàrdia urbana. També és bona idea fer un diari de seguiment del cas per tenir-ho tot registrat. També és important fer-los saber que estàs disposat a anar fins al final i a defensar el teu immoble per tots els mitjans (si veuen això, comencen a replantejar-s'ho)

-El camí legal és impossible; a més els jutges estan massa tenyits ideològicament i de vegades tampoc no tenen tant marge de maniobra. L'objectiu és l'Administració local. A més, és l'Administració mateixa la que fa mòbbing en molts casos. Rec Comtal no ha sortit mai de la via administrativa i de moment s'està guanyant.

-Cal fer treball en xarxa i cal mostrar el mòbbing com el vèrtex d'un problema de fons. Fins ara no s'ha aconseguit que cap mitjà de comunicació surti dels casos individuals, del discurs de l'afectat i del mòbbing com quelcom que afecta població d'un perfil molt concret (pocs recursos, gent gran...). No s'ha aconseguit que els mitjans responsabilitzin l'Administració.

-Al darrere dels casos de mòbbing immobiliari hi ha un contuberni publicoprivat que sap perfectament el que fa i que segueix una estratègia perfectament orquestrada. Hi ha empreses que es dediquen a investigar, després immobiliàries petites que compren els immobles i després empreses més grans que ho recompren. La lluita mediàtica de la coordinadora ha servit almenys per perjudicar aquests mitjancers.

-És necessari dir noms. Cal destapar l'entramat publicoprivat i els interessos que hi ha al darrere dels casos de mòbbing al barri del Raval. Cal explicitar la xarxa mafiosa que hi ha al darrere. Per exemple, la relació entre Foment de Ciutat Vella – Tribugest – Aigües de Barcelona... Com hi ha tràfic d'informació i d'interessos...

-El que cal fer en tot cas, la base d'una estratègia transversal, seria negar-se en rodó al desplaçament o reallotjament. Dir no al desplaçament de veïns.

-Caldria crear una estratègia triple:
1.Iniciar una campanya de denúncia contra les administracions locals
2.Intentar obligar el col•legi d'advocats que posin advocats gratuïts per als afectats de mòbbing immobiliari
3.Negar-se rotundament als desplaçaments de veïns per interessos econòmics. Es podria fer una campanya “Ni un desnonament més”.

-S'hauria de crear una xarxa antimòbbing que es dediqués a l'”assetjament” del poder públic i privat. Com creem una xarxa? El que no es vol és construir una altra plataforma o un òrgan que sobrecarregui més la gent que ja està lluitant. Caldria que fos una xarxa de suport mutu, que fes ressonar les coses que cadascú va fent en el seu entorn.

-Com vinculem la carta de drets de la qual s'ha parlat al matí amb el que hem parlat aquesta tarda? Sembla que hi hagi un salt entre la lluita contra el mòbbing i les lluites entorn del territori però en realitat el mòbbing és simplement l'extrem més dur d'una manera de concebre la ciutat i l'habitatge.

-Es presenta una eina més en lles lluites entorn del territori. Un grup de gent vinculada amb l'Oficina d'Okupació estan creant un sistema de senyalització de la ciutat que visibilitzi la ciutat invisible, aquella que no es senyalitza des de la marca Barcelona. La idea està al començament, però serien senyals de denúncia i reivindicació molt concretes i alhora universals, que es poguessin fer servir en contextos diferents.

-Com continuem treballant més enllà del taller? Com es tira endavant amb la carta de drets? La gent l'assumeix?

-Després de tota la informació que s'ha compartir avui caldria que tothom retornés als seus col•lectius, reflexionés sobre el tema i es tornés a quedar d'aquí un temps per veure com seguim endavant.

-No es veu treballar en comissions perquè la feina amb el temps es dilueix i suposa una sobrecàrrega.

-El tema dels advocats és un tema molt concret que ja es podria començar a tirar endavant.

-Abans de posar la carta de reivindicacions en circulació entre més col•lectius (proposta del matí) potser caldria incorporar-hi les suggerències que s'han fet avui des d'una comissió que sortís d'aquí.

-Una manera de coordinar forces i fer xarxa sense construir “una assemblea més” seria donar-nos una data conjunta que ens fes de marc. Un dia d'acció conjunta contra la violència immobiliària i urbanística o de les lluites entorn del territori en el qual es poguessin fer coses diferents des de col•lectius diferents i també es pogués engegar una campanya o presentar la carta... A la tardor. Això ens permetria continuar treballant, cadascú en allò que li interessés més (xarxa i advocats, carta de drets...) i tenir un objectiu comú que guiés el procés.

-Com un element en el marc d’una possible xarxa es planteja la creació d’un “cos antidesnonaments” (monos blancs, blaus o el que sigui) amb l’objectiu de convertir els desnonaments en un conflicte politicosocial. D’una banda es tractaria d’aconseguir una incidència real i, de l’altra, aprofitar l’espai de conflicte per denunciar la mercantilització de l’habitatge i de la vida a la ciutat (podria ser una de les múltiples formes de presentació de la taula de reivindicacions).

-En aquest context, es proposa fer alguna cosa com una “ruta dels desnonaments”, és a dir, incidir en la ruta quotidiana dels secretaris judicials que cada dia fan un mínim de 10 desnonaments a tota la ciutat.

-Leo Bassi fa un tour sobre l'especulació a Barcelona al començament de juliol i s'hi podria participar d'alguna manera.

-Es podria fer una acció de “footing contra el mòbbing”, fent referència al model de participació ciutadana de grans esdeveniments idiotes com la cursa del Corte Inglés per denunciar el mòbbing. També surt la proposta de fer un weblog dedicat al tema de l’assetjament immobiliari.

CONCLUSIÓ

-Es queda pel dia 2 de juliol per tornar-nos a trobar tots o abocar el que s'ha treballat aquí als diversos col•lectius. Es crea una llista de correus per estar en contacte. Hi haurà un grup que es reunirà per treballar la carta de reivindicacions. Les cites prèvies es passaran per llista així com una acta general del taller. Es difondrà la pròxima assemblea a molts col•lectius que no han assistit a la d'avui i que hi poden estar interessats.